Va d'humor...

TRICICLE EN 100 PARAULES
Joan Gracia, Paco Mir i Carles Sans són TRICICLE des de 1979; gairebé 30 anys sense baixar dels escenaris per interpretar arreu del món set obres teatrals (MANICOMIC, EXIT, SLASTIC, TERRIFIC, ENTRETRES, SIT I GARRICK) que han estat vistos per milions de persones. Entre muntatge i muntatge també han deixat la seva empremta en altres camps del show business com sèries de televisió, guions per a dibuixos animats, campanyes de publicitat, adaptacions d’òpera, cinema, produccions teatrals, olimpíades (bé, tan sols una) i fins i tot programes de ràdio. La seva última producció teatral és GARRICK i es va estrenar a EL EJIDO a finals de maig del 2007.

TRICICLE. ELS ORÍGENS
Amb una ansietat pròpia de la joventut, funden la companyia abans d’acabar l’Institut i comencen a actuar a El Llantiol –un café teatre que es nodreix de l’ebullició escènica de la ciutat, on posen a prova tot allò que aprenen a l’Institut, o absorveixen en qualsevol dels espectacles que fagociten constantment.

A El Llantiol, per la necessitat de cridar l’atenció a un públic que té tendència a distreure’s, aprenen intuïtivament a omplir les seves històries de GAGS per provocar un riure constant que enganxi els espectadors.

El 1982, per carambola o per xamba, els proposen ocupar la SALA VILLARROEL durant quatre dies. En una setmana reuneixen els millors esquetxos que tenen, creen el personatge d’un presentador que farà de fil conductor i estrenen MANICOMIC, que a finals d’any suposarà el seu primer èxit i els primers cartells de NO HI HA LOCALITATS. Una aparició al programa UN, DOS, TRES multiplica una popularitat que ja no els ha abandonat.

La base del seu treball se centra en el teatre, on han creat set obres –MANICOMIC, EXIT, SLASTIC, TERRIFIC, ENTRETRES, SIT i GARRICK que poden semblar poques si no es té en compte que la vida mínima de cadascuna d’elles és de quatre anys.


LA TÈCNICA DEL GAG
“LA UNITAT MÍNIMA DE L’HUMOR”, segons la seva pròpia definició, és la base de la seva tècnica dramàtica. Qualsevol de les seves històries està farcida de gags fins a obtenir una impossible mitjana d’UN GAG CADA DEU SEGONS.

Els seus espectacles mai es donen per finalitzats; sempre estan buscant noves possibilitats d’introduir-hi gags nous, encara que NO TOT VAL, TRICICLE es caracteritza per un humor que fuig sempre del mal gust.


LES CARACTERÍSTIQUES
El TRICICLE es va allunyar des d’un principi de les tècniques de mim convencionals i va optar per un estil d’interpretació “naturalista” basat en els gests quotidians; el que ells anomenen TEATRE D’ACCIÓ, comparant-ho amb el cinema d’acció on moltes vegades els protagonistes no tenen res a dir-se i simplement “accionen”.
El seu estil es caracteritza principalment pel dinamisme, per les escenes curtes, els freqüents canvis de personatges, les onomatopeies naturals (i alguna parauleta de tant en tant), l’ús dramàtic dels elements escenogràfics, els girs surrealistes i les sorpreses constants.
El seu concepte és que el públic surti del teatre sense adonar-se que ha assistit a un espectacle sense paraules. No hi ha res pitjor que sentir en algun moment de la funció: “I per què no parlen?”¨

HUMOR “TINTIN”
O més enllà!, ja que HERGÉ assegurava tenir un públic de 9 a 99 anys, i el del TRICICLE abasta un sector més ampli: de 2 a 120 anys.
TRICICLE té un públic de totes les edats, de totes les capes socials, de tot tipus d’ideologies, de tot tipus de cultures... perquè tan sols pretén (tan sols?) fer riure, arribar al cor de tot espectador, aquell racó on encara batega l’esperit infantil que li permetrà compartir les absurdes històries que els proposen des de l’escenari. L’èxit de TRICICLE resideix a convertir els espectadors en nens; els qui volen tornar a ser-ho, és clar, que hi ha gent molt rara.

ELS TEMES
El material bàsic es basa en l‘observació de la vida quotidiana, en concret dels problemes que sorgeixen a la vida quotidiana; unes vegades simplement els imiten, d’altres els exageren i moltes els prenen com a base per a crear mons surrealistes.
TRICICLE sempre ha intentat no repetir-se, evolucionar, buscar nous camins dins de la limitació autoimposada que els suposa el fet de no poder parlar. El gran repte: la gent va a veure un artista per la seva trajectòria, però, al mateix temps, no vol que es repeteixi.
Un dels problemes del TRICICLE és trobar un tema que pugui ser representat sense necessitat de parlar; encara que a ENTRETRES, filant encara més prim, van aconseguir parodiar una telecomèdia en silenci.
El seu humor és atemporal i sense referències a l’actualitat, fet que permet que els seus vídeos es comercialitzin per tot el món i puguin ser remesos constantment.
De totes maneres, sigui quina sigui la temàtica escollida, la finalitat de TRICICLE ha estat sempre fer riure; i com més, millor. En lletres majúscules, FER RIURE, una activitat sempre menyspreada que, no obstant això, no té preu.


TRICICLE PER TOT ARREU. LES ACTIVITATS PARAL•LELES.

Pràcticament, TRICICLE és present en totes les facetes del món de l’espectacle. L’única en la qual no ha entrat (i des d’aquí deixem la porta oberta) és en la creació de videojocs. Han protagonitzat dues sèries de televisió (TRES ESTRELLES I CHOOOF!!!), n’han produït unes altres sis (DINAMITA, TRILITA i TELETIPOS), han dirigit una pel•lícula (PALACE), han adaptat òpera per a nens (BARBERO DE SEVILLA), han escrit guions per a dibuixos animats (COBI), han protagonitzat diverses campanyes de publicitat (AIRTEL, FORD, TOYOTA), han aparegut a macroesdeveniments esportius (OLIMPÍADES DE BARCELONA) i, fins i tot, han donat a conèixer la seva veu en programes de ràdio (RÀDIO SITGES i CATALUNYA RÀDIO).
Sense donar personalment la cara, han organitzat un premi de textos teatrals d’humor (PER HUMOR A L’ART), han creat microsèries de televisió per al Canal Plus, han organitzat esdeveniments o actes de tot tipus i han produït nombrosos espectacles de teatre.

Sanitarios trucho

Slastic




Bicicleta