III Mostra d'Artesania i Tradicions

Durant els dies 18 i 19 de octubre de 2008, el municipi de Bocairent acollirà la" III Mostra d'Artesania i Tradicions" Durant estos dies es podrán degustar deliciosos plats típics, demostracions d' oficos antics com la elaboració d' espart, , alfareria, embutits , fabricació de mantes, etc

Actuacions de cabolos, desfiles de moros i cristinas, balls tradicionals, foc i moltes més diversións per a menuts i majors.
També serà un bon moment per coneixer l' oferta gastronòmica i museística.
A més a més aquest any es contarà amb la presència del mercat medieval " El bosque Mágico".


ALTRES ACTIVITATS

- Talla d'eculturs amb motoserra a l'estand de Suntex

- Demostracions de teixit d'un teler antic

- Durant l'horari del mercat medieval hi hauran passacarrers a càreec del músics " Sacsejats i personatges de Luis Oviedo amés d'actuacións itinerants de malabars de Josu en el personage de Segismundo".

-Menús especials als següents Restaurants:ç- El Cancell: Jornades de caça i bolets

Riberet: menu-degustació de productes típics de Bocairent.

Estació : carn a la perdra

Ca l'Alegre: : menú degustació d'arros, i men´ú cuina i història " la cuina qeu ve de lluny"( sopar )

- Tots els monuments i museus de la localitat estarna oberts.

Viatge a Madrid

Aquest pont que acabem de passar a sigut per a mi un gran pont, més bé un aqüeducte que es diu. La Colla de Dimonis de Darrere de la Vila vam organitzar un viatge cap a Madrid en el qual s'ho vam passar d'allò més bé. Jo tenia una imatge de Madrid un poc masa agobiant (encara que continue pensant que com el poble res) i que la ciutat no era molt bella que diguerem. Però al visitar-la em va encantar els grans edificis que envolten les grans avingudes, i els monuments històrics que hi ha al llarg de la ciutat. Tot això em va fer pensar de com era la vida antigament, com és ara i com podria ser en un futur. Eixes visites culturals m'agraden molt perquè és una forma de viatjar al passat i de veure el gran art que hi ha a les ciutats, però així i tot alguna coseta hi havia que desijar.

En aquest temps he tingut temps per pensar i pensar... en el present... en el passat... en el futur... Però sobretot en l'Ara, perquè faja el que faja ara m'afectarà després. L'autobús va donar molts moments per a pensar i amb eixos moments un veu el que passa al seu voltant, del que ha fet mal, del que ha fet bé, del que li va mal, del que li va bé... però amb el bon rotllo del viatge, fora el pensament que fora sempre acabaes amb un somriure d'orella a orella. Amb aquest viatge hem viscut moltes anècdotes i serà un fet a recordar per les nostres retines. Ara us deixe un vídeo que pot animar a la gent que estiga un poc "xof", aburrida... la lletra està basada en el sexe femení, però val per als dos sexes.

El canvi climàtic, es culpa nostra!

Actualment la principal amenaça a que esta sotmesa la Terra és al propi ser humà. Us preguntareu... Perquè? ¿Perquè el propi ser humà pot arribar a autodestruir-se? ¿Que ha fet mal la societat per a arribar a aquest extrem? Doncs per a aquestes preguntes i moltes preguntes més d'aquest tipus, hi ha sols una simple resposta: perquè en la societat que vivim predomina el capitalisme i la busca d'un enriquiment econòmic personal. Açò vol dir que la població que perjudica al medi, que solem ser els països del nord per estar més industrialitzats, sols busca un benefici en forma de diners, sense pensar en el mal que poden fer al planeta, i sense pensar en que després del període que ens a tocat viure a nosaltres vindran noves generacions que també es mereixen les mateixes oportunitats que hem tingut la societat actual.

El capitalisme va lligat a l'egoisme i la necessitat de tindre cada dia més i més. El ésser humà viu amb un desig costant. Les persones sempre busquem una meta on arribar, però quan ja hem aconseguit eixa meta ¿que? ¿Ja s'ha acabat tot? Doncs no, sempre volem més i més, açò pot ser una cosa positiva si amb eixa superació individual no afectem a la natura i no afectem a la resta de la societat. Moltes vegades la raça humana no dubta en travessar el límit que existeix entre la natura i l'ésser humà, aquest límit manté el funcionament correcte del planeta. Hui en dia el canvi climàtic és un dels temes més preocupants que viu per l'aire que respirem. El canvi climàtic l'hem provocat nosaltres i a nosaltres ens afecta. Molta gent no es conscient del que hem fet i del que ens pot passar. Aquest canvi d'ací uns anys serà la causa de grans problemes a nivell mundial.

Amb el canvi climàtic es provoca un fet molt perjudicial per a la Terra, el calentament global. Açò es produït per la gran contaminació que nosaltres mateixos emitim a l'atmosfera, contaminació en forma de gasos a causa de moltíssimes accions diàries que es podrien evitar de forma diferent. Amb el calentament global es produeix el desgel dels pols, i això fa que el nivell del mar puge, cosa per la que molts terrenys costaneres quedaran sota el nivell del mar, i produirà un canvi radical a la vida dels humans. Un altre problema del canvi climàtic és la inestabilitat meteorològica, és a dir, l'oratge pot arribar a ser un joc d'atzar, per la qual cosa les precipitacions poden ser escasses en temporades de l'any i entrar en períodes de sequera. Per això devem d'utilitzar l'aigua que siga necessària per a continuar en el joc de la vida. Nosaltres no anem a destacar tots els problemes del canvi climàtic, perquè podríem estar ací unes quantes hores dient i dient problemes sense parar, però el que si que volem aconseguir és la conscienciació de la població, volem que s'estime el medi on vivim, que la globalització no afecte al nostre planeta i que no acabem autodestruir-se nosaltres mateixa perquè al cap i a la fi... ¿el planeta no es de tots? Doncs cuidem-lo...

Avui va de cine...

Avui vull parlar d'una pel·lícula que hem vist en l'istitut, concretament en la classe d'alternativa a la religió. La película està prou bé, i us recomane que la vejau, i sino voleu veure la pel·lícula almenys escolteu la banda sonora, que és molt bona.

The Piano (també coneguda com La lliçó de piano o El piano) és una pel·lícula de 1993 sobre una pianista muda i la seva filla, ambientada en un lloc apartat de Nova Zelanda durant la meitat del segle XIX. La pel·lícula va ser escrita i dirigida per Jane Campion, i protagonitzada per Holly Hunter, Harvey Keitel, Sam Neill i Anna Paquin. La banda sonora de la pel·lícula va ser interpretada per Michael Nyman i es va convertir en un èxit de vendes. Hunter va tocar les cançons en les seves escenes, i també va fer classes de piano a Paquin.

The Piano conta la història d'una dona escocesa, Ada McGrath (Hunter), el pare de la qual la ven en matrimoni a un home, Alistair Stewart (Neill), i és enviada juntament amb la seva jove filla Flora (Paquin)i el seu piano a viure amb ell a Nova Zelanda. Ada no ha dit una paraula des dels sis anys, substituint la seva veu per la música del piano, mentre que la seva filla li serveix de traductora en la seva comunicació a través del llenguatge de signes. El seu nou marit per no poder transportar-lo obliga a Ada abandonar el piano en la platja, on ella, la seva filla i les seves pertinences han estat abandonades per la tripulació del vaixell en el qual han arribat des d'Escòcia . Després que el piano sigui venut a George Baines (Keitel), veí de Stewart i entusiasta de la música de piano, li demana a Ada que li imparteixi classes de piano. A partir d'aquí, comença una relació entri Ada i George, que marcarà l'esdevenir de la història.

Voteu les meravelles! com Bocairent!

Amics i amigues de Meravelles Valencianes:

A partir d'avui podeu votar per última vegada, fins el 3 d'octubre a les 24 hores.

www.meravellesvalencianes.org/votacio.php


ATENCIÓ:

A les columnes que informen dels percentatges de vot rebut en temps real
podreu veure...

- a partir de l'1 de setembre del 2008, quina candidata és
provisionalment la quarta classificada.

- a partir de l'1 d'octubre del 2008 fins a les 24 hores del 3 del
mateix mes, quina serà la tercera i la quarta classificada en cada
secció.

Això sí, mantindrem el secret de les dues primeres classificades fins el
proper 5 d'octubre a les 16 hores, quan anunciarem al Jardí Botànic de
València les...


"SET MERAVELLES VALENCIANES"

La premsa critica i promociona el masclisme.

En l’actualitat el masclisme està prou desenvolupat en aquesta societat, per desgràcia hi ha molts homes que veuen a les dones com a objectes i no com a les grans persones que poden arribar a ser. No és més humà un home que una dona, o una dona que un home, un de color i un de blanc, o viceversa. Som tots iguals, però per desgràcia ens a tocat viure en una societat molt masclista, racista i egoista. El masclisme no és una cosa que haja nascut de hui per a demà, és un terme que viu en el nostre planeta des de fa moltíssims anys. Des de sempre la dona s’ha vist com a una persona inferior a l’home. Sempre ha manat més l’home que la dona, i antigament les dones quedaven completament anul·lades, sols les utilitzaven per a cuidar la família i la llar.

Un dels temes més greus que implica el masclisme és la violència de gènere. Amb aquesta violència ja han mort en el que portem d’any més de 70 dones a mans d’homes. Les morts de les dones assassinades ixen en quasi tots els mitjans de comunicació: en la televisió, en la ràdio, en la premsa... Avui volem denunciar un poc el que fa la premsa. En un principi en els articles que publiquen sobre la violència de gènere critiquen les morts de les dones, i ho denuncien amb la paraula escrita, però indirectament estan atentant sobre la dignitat de la dona. Això ho fan amb els anuncis de prostitució que hi ha als periòdics, que moltes vegades poden ser anuncis de màfies de prostitució il·legal, que obliguen a dones, normalment immigrants, a exercir la prostitució.

Indirectament els periòdics exerceixen una forma de maltractament de la dona, de manera que li donen un tracte molt dolent a la dignitat de la dona. Però això no ix en cap article de la premsa, perquè els interessa molt, perquè amb eixos ingressos dels anuncis estan traient diners, i per a ells es veu que és més important els diners que la dignitat de la dona. Per això, des de el programa del Purgatori denunciem aquets fets, els anuncis que van encontra de la dignitat de la dona.

Canvi de diseny del blog

Ja s'acabat l'estiu, i per tant, comencem ja seriament amb el curs i amb eixe canvi vull també canviar l'aparença del meu blog, així que aquest és el resultat. A alguns els agradarà a altres no, però a mi de moment m'agrada i em motiva el canviar de tant en tant d'imatge de blog. Aquesta vegada el títol del blog l'he fet més enfocat cap a la música, sempre he donat un to de música, però aquesta vegada més que mai. A l'esquerra hi ha una imatge passada pel photoshop meua amb un "pensament musical", a la dreta una imatge, també passada per aquesta aplicació, del gran Øystein Baadsvik. I com a fons té una tuba en una prespectiva des de baix que agafa el centre de la tuba, on està la maquinaria i on es posa la mà, i al final la campana que esta obirnt-se.

Diuen que a gustos colors, aquest és un poc el meu gust, i l'estil que vaig a portar fins que em canse d'aquest aparença, espere que tarde perquè canviar-ho tot de nou és prou feina. Per amenitzar un poc aquesta entrada us vaig a deixar una recopilació del millor de Padre de Familia, una sèria de dibuixos animats que em fascina.

José ja te la Medalla d'Honor de la Vila de Muro

El divendres passat, dia 19, a Muro el músic, compositor i director José Rafael Pascual Vilaplana va rebre la Medalla d'Honor de la Vila de Muro, en un acte que va corregir l'anterior entrega d'aquesta medalla, ja que fa uns anys ja la va rebre pel govern d'aleshores sense que existira constancia d'un acord plenari previ. Ara les coses si que es van fer conforme marca el protocol, amb un ple extraordinari que va tindre lloc a les 20'30h del divendres passat i que va tindre com a únic punt de l'orde del dia la presa d'aquesta decisió. Inmediatament va ser imposada l'insigna acreditativa i després es va celebrar el fet amb la tipica "picaeta" al mateix ajuntament.

José Rafael és la segona persona que recibeix aquesta persona, encara que sense la fallada reglamentaria que ara es corregix seria la primera. L'altra persona de muro que va rebre la medalla va ser Juan García Iborra, també músic i director de la Orquesta Sinfònica d'Alacant. Vilaplana va rebre aquest honor del seu poble pel costant treball en favor de la Cultura de la seua localitat, i a més d'uns valuosos valors humans, però també pels mèrits de la seua carrera professional, que el dugueren a conseguir el premi al millor director jove, entre altres guardons que ha anat sumant durant la seua tragectòria professional, que la portat a orquestes en tot el món i a veure reconegudes les seues composicions en concursos.

Els Paralímpics marxen de Pequín

Els representants de les diferents federacions esportives catalanes que han participat als Jocs Paralímpics que s'han celebrat a Pequín (Xina) des del 6 setembre han aconseguit 17 de les 58 medalles guanyades per l'equip paralímpic espanyol repartides en 2 d'or, 5 de plata i 10 de bronze. A l'última jornada de competició, com és costum, s'ha disputat la marató, prova on han participat quatre catalans; el barceloní José Antonio Castilla, que ha entrat en el lloc número 10 de la categoria T46, i els atletes en cadira de rodes, categoria T54, el granollerí Jordi Madera, el vilatortí Roger Puigbó i el manlleuenc Rafa Botello que han aconseguit els llocs 8, 9 i 11 respectivament.

L'or l'ha obtingut el nedador mallorquí resident a Barcelona Jesús Collado i el ciclista deficient visual de Borriana (Castelló) Crhistian Venge; la plata, l'atleta d'origen marroquí Abderahman Ait, la nedadora terrassenca Sarai Gascón, el ciclista barceloní Juanjo Méndez , el nedador també de Barcelona Jordi Gordillo i Christian Venge. Les medalles de bronze les han guanyat el manresà Ignacio Ávila, la mallorquina resident a Barcelona Esther Morales, el paretà Miguel Luque, la vendrellenca Déborah Font, Abderrahman Ait, Juanjo Méndez, l'olotí Xavi Porras, el badaloní Pedro Cordero i dues, l'atleta d'origen guineà Eva Ngui.

Avui també és la Diada Nacional de Catalunya

L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la caiguda de Barcelona després de mesos de setge en 1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (amb el seu candidat, el futur Felip Vè) i els Austries (amb el arxiduc Carles) lluiten per tota Europa per la corona d'Espanya, on va tenir caràcter de guerra civil perquè n'hi ha partidaris dels dos candidats en tot el territori, encara que majorment concentrats els del Borbó al Regne de Castella i els de l'austríac a la Corona d'Aragó. Amb la victòria del Borbó, s'implanta un sistema polític uniforme, derogant-se els privilegis nobiliaris i els sistemes legals provinents dels diferents Regnes medievals que formaven Espanya. Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.

El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de 2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix: "La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".

Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova (1660-1743) que va morir 30 anys desprès en Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser executat pel delicte de rebel·lió. Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats els defensors morts durant el setge de la ciutat. Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen banderes catalanes o estelades en llurs balcons. També es canta l'himne de Catalunya, Els Segadors.

Avui, 7 anys de la tragèdia...

Avui, 11 de Setembre del 2008, fa 7 anys va ocorrer una gran tragèdia per al món, la mort de casi 3.000 persones a la mà de grups terroristes. Això va donar a pensar molt i molt als personatges que estan al davant de grans països, institucions, etc. Van veure que la seguretat als vols i a altres llocs no era la suficient, i a partir d'aquesta fet es va reforçar tota forma de seguretat en tots els llocs públics i també de privats. Els humans podem ser inteligents, genis... però també podem ser tot el contrari, i moltes vegades passa que fins que no ocorre alguna desgràcia la gent no es mou per possar mesures per a que no torne a passar. El 11-S va donar una gran llisó a les forces de seguretat de tot el món i als EEUU, per clavar-se en guerres on buscaven diners però tot en la vida no són diners, hi ha moltes vides per davant d'inocents, de gent civil que no té res a veure.

El matí de l'11 de Setembre de 2001, segons el govern dels Estats Units, 19 homes afiliats a l'organització terrorista Al-Qaida (entre els quals hi havia quatre pilots) van embarcar en quatre vols comercials de passatgers, van fer-se amb el control dels aparells i van estavellar-los deliberadament contra les Torres Bessones (2), el Pentàgon i el quart va caure en un camp a les afores de la ciutat de Shanksville, Pennsilvània en el comtat de Somerset. S'han confirmat 2.793 defuncions i resten 24 persones desaparegudes com a resultat d'aquests atacs.

L'estructura de construcció de les torres 1 i 2, tramats d'acer soldats a les bigues mestres, van ser els majors responsables de la forma en què les torres es van col·lapsar. La major part del pes de cada edifici descansava en les bigues centrals, on estaven les escales i ascensors. La resta del pes es distribuïa en el perímetre exterior. Encara que cada pis en si no suportava cap pes, queda clara la seva funció de mantenir dretes les columnes principals. L'infern deslligat dintre els edificis, pel combustible dels avions que es cremava així com els propis materials, va pujar la temperatura al grau d'exposar els suports de cada pis a temperatures que, si bé no arribarien a fondre'ls, els van afeblir a tal grau que ja no van poder suportar el pes dels pisos que sostenien. A mesura que els tramats de cada pis cedien, creixia de manera alarmant la pressió sobre el perímetre exterior i sobre la mateixa base central. Quan el pes de diverses desenes de pisos va ser prou fort, les columnes i bigues externes es van col·lapsar de manera explosiva derivant en el xoc dels pisos superiors contra els pisos inferiors, que van iniciar la reacció en cadena que va destruir cadascun dels pisos. Les torres havien suportat els xocs, la gent atrapada en els pisos superiors no podia escapar-se perquè s'havien destruït les vitals vies de fugida. A tanta altura i sense mitjans perquè els equips de rescat arribessin a temps, el foc va iniciar des de l'interior l'ensorrada dels colossos de ferro i formigó.

Bocairent, de pel·lícula!

Es seleccionaran 240 extres de totes les edats

Nacidas para sufrir” de Miguel Albadalejo es filmarà a Bocairent, per això, demà 11 de setembre, tindrà lloc un càsting per seleccionar 240 extres.

“Silenci… acció!” Aquesta frase s’escoltarà sovint a Bocairent a partir del pròxim 29 de setembre. El director il•licità Miguel Albadalejo rodarà “Nacidas para sufrir” íntegrament entre Montcada i la localitat de la Serra de Mariola amb Adriana Ozores i María Galiana com a protagonistes. És per això que demà, dijous 11 de setembre, tindrà lloc un càsting a les dependències del consistori que es traslladarà divendres a la seu de la Mancomunitat de Municipis de la Valld’Albaida a Ontinyent i posteriorment aplegarà a Villena.

Per a Bocairent, es requereixen 240 extres, 40 per a un escena de carrer i 200 per simular una revetlla que tindrà la Plaça de l’Ajuntament com a escenari. Tots aquells que estiguen interessats en participar al rodatge s’hauran de presentar a la selecció proveïts d’una fotocòpia del DNI i se’ls recompensarà amb una xicoteta remuneració i dietes. L’horari serà de matí (d’11 a 14 h.) i de vesprada (de 16 a 19 h.) i, tot i estar especialment dirigit a majors de 60 i xiquets entre 6 i 12 anys, pot participar qualsevol persona ja que es necessiten actors de totes les edats.

Va de cine...

En 1952, el General Fulgencio Batista va orquestrar un cop d'estat a Cuba, va prendre el control del govern del país i va suspendre les eleccions. La seva corrupta dictadura estava protegida per un exèrcit de 40.000 homes, però un jove advocat cridat Fidel Castro va intentar incitar a la rebel•lió popular assaltant la caserna Montcada el 26 de juliol de 1953. L'atac no va tenir èxit i Castro va passar dos anys en la presó abans d'anar a l'exili a Mèxic. Mentre, un jove idealista argentí cridat Ernesto Guevara s'havia involucrat en l'activitat política de Guatemala. En 1954, quan el govern legítim de Jacobo Álvarez va ser deposat per una operació militar organitzada per la CIA, Guevara va escapar a Mèxic. Un conegut de Guatemala li va posar en contacte amb un grup de revolucionaris cubans en l'exili.

El 13 de juliol de 1955 va tenir lloc un esdeveniment silenciós però amb grans repercussions en la història de la Revolució Cubana. En un humil apartament de la ciutat de Mèxic, es van conèixer Ernesto Guevara i Fidel Castro, presentats per Raúl Castro, el germà petit de Fidel. Guevara es va allistar immediatament en una missió d'escamot destinat a enderrocar al dictador cubà. Els cubans van apodar al jove rebel ‘Che’, una coneguda expressió argentina. El 26 de novembre de 1956, Fidel Castro va navegar a Cuba amb vuitanta rebels, dels quals només van sobreviure dotze. Un d'ells era el Che, que s'havia unit al grup com metge acompanyant. El Che es va familiaritzar ràpidament amb l'art de la guerra d'escamots i va demostrar ser un combatent indispensable. Es va llançar de ple al conflicte i va rebre el suport dels seus camarades i del poble cubà.