La premsa critica i promociona el masclisme.

En l’actualitat el masclisme està prou desenvolupat en aquesta societat, per desgràcia hi ha molts homes que veuen a les dones com a objectes i no com a les grans persones que poden arribar a ser. No és més humà un home que una dona, o una dona que un home, un de color i un de blanc, o viceversa. Som tots iguals, però per desgràcia ens a tocat viure en una societat molt masclista, racista i egoista. El masclisme no és una cosa que haja nascut de hui per a demà, és un terme que viu en el nostre planeta des de fa moltíssims anys. Des de sempre la dona s’ha vist com a una persona inferior a l’home. Sempre ha manat més l’home que la dona, i antigament les dones quedaven completament anul·lades, sols les utilitzaven per a cuidar la família i la llar.

Un dels temes més greus que implica el masclisme és la violència de gènere. Amb aquesta violència ja han mort en el que portem d’any més de 70 dones a mans d’homes. Les morts de les dones assassinades ixen en quasi tots els mitjans de comunicació: en la televisió, en la ràdio, en la premsa... Avui volem denunciar un poc el que fa la premsa. En un principi en els articles que publiquen sobre la violència de gènere critiquen les morts de les dones, i ho denuncien amb la paraula escrita, però indirectament estan atentant sobre la dignitat de la dona. Això ho fan amb els anuncis de prostitució que hi ha als periòdics, que moltes vegades poden ser anuncis de màfies de prostitució il·legal, que obliguen a dones, normalment immigrants, a exercir la prostitució.

Indirectament els periòdics exerceixen una forma de maltractament de la dona, de manera que li donen un tracte molt dolent a la dignitat de la dona. Però això no ix en cap article de la premsa, perquè els interessa molt, perquè amb eixos ingressos dels anuncis estan traient diners, i per a ells es veu que és més important els diners que la dignitat de la dona. Per això, des de el programa del Purgatori denunciem aquets fets, els anuncis que van encontra de la dignitat de la dona.

Canvi de diseny del blog

Ja s'acabat l'estiu, i per tant, comencem ja seriament amb el curs i amb eixe canvi vull també canviar l'aparença del meu blog, així que aquest és el resultat. A alguns els agradarà a altres no, però a mi de moment m'agrada i em motiva el canviar de tant en tant d'imatge de blog. Aquesta vegada el títol del blog l'he fet més enfocat cap a la música, sempre he donat un to de música, però aquesta vegada més que mai. A l'esquerra hi ha una imatge passada pel photoshop meua amb un "pensament musical", a la dreta una imatge, també passada per aquesta aplicació, del gran Øystein Baadsvik. I com a fons té una tuba en una prespectiva des de baix que agafa el centre de la tuba, on està la maquinaria i on es posa la mà, i al final la campana que esta obirnt-se.

Diuen que a gustos colors, aquest és un poc el meu gust, i l'estil que vaig a portar fins que em canse d'aquest aparença, espere que tarde perquè canviar-ho tot de nou és prou feina. Per amenitzar un poc aquesta entrada us vaig a deixar una recopilació del millor de Padre de Familia, una sèria de dibuixos animats que em fascina.

José ja te la Medalla d'Honor de la Vila de Muro

El divendres passat, dia 19, a Muro el músic, compositor i director José Rafael Pascual Vilaplana va rebre la Medalla d'Honor de la Vila de Muro, en un acte que va corregir l'anterior entrega d'aquesta medalla, ja que fa uns anys ja la va rebre pel govern d'aleshores sense que existira constancia d'un acord plenari previ. Ara les coses si que es van fer conforme marca el protocol, amb un ple extraordinari que va tindre lloc a les 20'30h del divendres passat i que va tindre com a únic punt de l'orde del dia la presa d'aquesta decisió. Inmediatament va ser imposada l'insigna acreditativa i després es va celebrar el fet amb la tipica "picaeta" al mateix ajuntament.

José Rafael és la segona persona que recibeix aquesta persona, encara que sense la fallada reglamentaria que ara es corregix seria la primera. L'altra persona de muro que va rebre la medalla va ser Juan García Iborra, també músic i director de la Orquesta Sinfònica d'Alacant. Vilaplana va rebre aquest honor del seu poble pel costant treball en favor de la Cultura de la seua localitat, i a més d'uns valuosos valors humans, però també pels mèrits de la seua carrera professional, que el dugueren a conseguir el premi al millor director jove, entre altres guardons que ha anat sumant durant la seua tragectòria professional, que la portat a orquestes en tot el món i a veure reconegudes les seues composicions en concursos.

Els Paralímpics marxen de Pequín

Els representants de les diferents federacions esportives catalanes que han participat als Jocs Paralímpics que s'han celebrat a Pequín (Xina) des del 6 setembre han aconseguit 17 de les 58 medalles guanyades per l'equip paralímpic espanyol repartides en 2 d'or, 5 de plata i 10 de bronze. A l'última jornada de competició, com és costum, s'ha disputat la marató, prova on han participat quatre catalans; el barceloní José Antonio Castilla, que ha entrat en el lloc número 10 de la categoria T46, i els atletes en cadira de rodes, categoria T54, el granollerí Jordi Madera, el vilatortí Roger Puigbó i el manlleuenc Rafa Botello que han aconseguit els llocs 8, 9 i 11 respectivament.

L'or l'ha obtingut el nedador mallorquí resident a Barcelona Jesús Collado i el ciclista deficient visual de Borriana (Castelló) Crhistian Venge; la plata, l'atleta d'origen marroquí Abderahman Ait, la nedadora terrassenca Sarai Gascón, el ciclista barceloní Juanjo Méndez , el nedador també de Barcelona Jordi Gordillo i Christian Venge. Les medalles de bronze les han guanyat el manresà Ignacio Ávila, la mallorquina resident a Barcelona Esther Morales, el paretà Miguel Luque, la vendrellenca Déborah Font, Abderrahman Ait, Juanjo Méndez, l'olotí Xavi Porras, el badaloní Pedro Cordero i dues, l'atleta d'origen guineà Eva Ngui.

Avui també és la Diada Nacional de Catalunya

L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la caiguda de Barcelona després de mesos de setge en 1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (amb el seu candidat, el futur Felip Vè) i els Austries (amb el arxiduc Carles) lluiten per tota Europa per la corona d'Espanya, on va tenir caràcter de guerra civil perquè n'hi ha partidaris dels dos candidats en tot el territori, encara que majorment concentrats els del Borbó al Regne de Castella i els de l'austríac a la Corona d'Aragó. Amb la victòria del Borbó, s'implanta un sistema polític uniforme, derogant-se els privilegis nobiliaris i els sistemes legals provinents dels diferents Regnes medievals que formaven Espanya. Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes.

El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de 2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix: "La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".

Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova (1660-1743) que va morir 30 anys desprès en Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser executat pel delicte de rebel·lió. Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats els defensors morts durant el setge de la ciutat. Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen banderes catalanes o estelades en llurs balcons. També es canta l'himne de Catalunya, Els Segadors.

Avui, 7 anys de la tragèdia...

Avui, 11 de Setembre del 2008, fa 7 anys va ocorrer una gran tragèdia per al món, la mort de casi 3.000 persones a la mà de grups terroristes. Això va donar a pensar molt i molt als personatges que estan al davant de grans països, institucions, etc. Van veure que la seguretat als vols i a altres llocs no era la suficient, i a partir d'aquesta fet es va reforçar tota forma de seguretat en tots els llocs públics i també de privats. Els humans podem ser inteligents, genis... però també podem ser tot el contrari, i moltes vegades passa que fins que no ocorre alguna desgràcia la gent no es mou per possar mesures per a que no torne a passar. El 11-S va donar una gran llisó a les forces de seguretat de tot el món i als EEUU, per clavar-se en guerres on buscaven diners però tot en la vida no són diners, hi ha moltes vides per davant d'inocents, de gent civil que no té res a veure.

El matí de l'11 de Setembre de 2001, segons el govern dels Estats Units, 19 homes afiliats a l'organització terrorista Al-Qaida (entre els quals hi havia quatre pilots) van embarcar en quatre vols comercials de passatgers, van fer-se amb el control dels aparells i van estavellar-los deliberadament contra les Torres Bessones (2), el Pentàgon i el quart va caure en un camp a les afores de la ciutat de Shanksville, Pennsilvània en el comtat de Somerset. S'han confirmat 2.793 defuncions i resten 24 persones desaparegudes com a resultat d'aquests atacs.

L'estructura de construcció de les torres 1 i 2, tramats d'acer soldats a les bigues mestres, van ser els majors responsables de la forma en què les torres es van col·lapsar. La major part del pes de cada edifici descansava en les bigues centrals, on estaven les escales i ascensors. La resta del pes es distribuïa en el perímetre exterior. Encara que cada pis en si no suportava cap pes, queda clara la seva funció de mantenir dretes les columnes principals. L'infern deslligat dintre els edificis, pel combustible dels avions que es cremava així com els propis materials, va pujar la temperatura al grau d'exposar els suports de cada pis a temperatures que, si bé no arribarien a fondre'ls, els van afeblir a tal grau que ja no van poder suportar el pes dels pisos que sostenien. A mesura que els tramats de cada pis cedien, creixia de manera alarmant la pressió sobre el perímetre exterior i sobre la mateixa base central. Quan el pes de diverses desenes de pisos va ser prou fort, les columnes i bigues externes es van col·lapsar de manera explosiva derivant en el xoc dels pisos superiors contra els pisos inferiors, que van iniciar la reacció en cadena que va destruir cadascun dels pisos. Les torres havien suportat els xocs, la gent atrapada en els pisos superiors no podia escapar-se perquè s'havien destruït les vitals vies de fugida. A tanta altura i sense mitjans perquè els equips de rescat arribessin a temps, el foc va iniciar des de l'interior l'ensorrada dels colossos de ferro i formigó.

Bocairent, de pel·lícula!

Es seleccionaran 240 extres de totes les edats

Nacidas para sufrir” de Miguel Albadalejo es filmarà a Bocairent, per això, demà 11 de setembre, tindrà lloc un càsting per seleccionar 240 extres.

“Silenci… acció!” Aquesta frase s’escoltarà sovint a Bocairent a partir del pròxim 29 de setembre. El director il•licità Miguel Albadalejo rodarà “Nacidas para sufrir” íntegrament entre Montcada i la localitat de la Serra de Mariola amb Adriana Ozores i María Galiana com a protagonistes. És per això que demà, dijous 11 de setembre, tindrà lloc un càsting a les dependències del consistori que es traslladarà divendres a la seu de la Mancomunitat de Municipis de la Valld’Albaida a Ontinyent i posteriorment aplegarà a Villena.

Per a Bocairent, es requereixen 240 extres, 40 per a un escena de carrer i 200 per simular una revetlla que tindrà la Plaça de l’Ajuntament com a escenari. Tots aquells que estiguen interessats en participar al rodatge s’hauran de presentar a la selecció proveïts d’una fotocòpia del DNI i se’ls recompensarà amb una xicoteta remuneració i dietes. L’horari serà de matí (d’11 a 14 h.) i de vesprada (de 16 a 19 h.) i, tot i estar especialment dirigit a majors de 60 i xiquets entre 6 i 12 anys, pot participar qualsevol persona ja que es necessiten actors de totes les edats.

Va de cine...

En 1952, el General Fulgencio Batista va orquestrar un cop d'estat a Cuba, va prendre el control del govern del país i va suspendre les eleccions. La seva corrupta dictadura estava protegida per un exèrcit de 40.000 homes, però un jove advocat cridat Fidel Castro va intentar incitar a la rebel•lió popular assaltant la caserna Montcada el 26 de juliol de 1953. L'atac no va tenir èxit i Castro va passar dos anys en la presó abans d'anar a l'exili a Mèxic. Mentre, un jove idealista argentí cridat Ernesto Guevara s'havia involucrat en l'activitat política de Guatemala. En 1954, quan el govern legítim de Jacobo Álvarez va ser deposat per una operació militar organitzada per la CIA, Guevara va escapar a Mèxic. Un conegut de Guatemala li va posar en contacte amb un grup de revolucionaris cubans en l'exili.

El 13 de juliol de 1955 va tenir lloc un esdeveniment silenciós però amb grans repercussions en la història de la Revolució Cubana. En un humil apartament de la ciutat de Mèxic, es van conèixer Ernesto Guevara i Fidel Castro, presentats per Raúl Castro, el germà petit de Fidel. Guevara es va allistar immediatament en una missió d'escamot destinat a enderrocar al dictador cubà. Els cubans van apodar al jove rebel ‘Che’, una coneguda expressió argentina. El 26 de novembre de 1956, Fidel Castro va navegar a Cuba amb vuitanta rebels, dels quals només van sobreviure dotze. Un d'ells era el Che, que s'havia unit al grup com metge acompanyant. El Che es va familiaritzar ràpidament amb l'art de la guerra d'escamots i va demostrar ser un combatent indispensable. Es va llançar de ple al conflicte i va rebre el suport dels seus camarades i del poble cubà.

Per unes platges més netes...

L'altre dia vaig anar a la platja, i em vaig encontrar en diferents coses. La primera que feia molt de vent, la segona que no hi havia casi gent i la tercera, que la gent no la cuida gens. Hi ha molta gent que amaga la brutícia entre la arena, però sempre acaba ixnit, o simplement la llancen al terra i més amples que ningú. També és cert que hi ha gent que cuida tot el que fa en la platja per no enbrutar-la, i inclús arrepleguen la brossa que deixen els altres. Una de les coses que menys soporte és a la gent que fuma en la platja i després apaguen el cigarret en el terra i l'amaguen entre grapats d'arena. Jo no dic que la gent no fume en la platja (que tampoc dic que ho fagen) però el que si que demane és que si la gent fuma que tinga cura del medi i agafe alguna cosa per llançar la cendra i el cigarret.

La platja en general estava molt neta, però la gent pel matí va deixar la seua petjada, petjada en forma de brossa. Caminant, caminant, vaig veure de tot, des d'emboltoris de menjar, fins a tiretes d'algun xiquet i paperets, i fins i tot algun excrement, i com no cigarrets. El personal de neteja de les platges neteja tots els dies però no netegen a tota hora, així que la platja estiga neta durant tot el dia es feina de tota la gent que es passa per la platja, aportar el granet d'arena a la platja per a que estiga neta es cosa de tots. Si deixem de banda la cura de la terra algun dia passarà el que diu la pel·lícula de dibuixos animats de Wall-e, i ell serà el que tinga que arreplegar tota la burtícia que hem deixat a la Terra.

Consumint les vacances...

Avui és l'últim dia d'Agost, i avui més que mai m'ha vingut al cap que les vacances s'acaben. Demà ja serà setembre, on comença l'istitut, on tornem a la normalitat. Cal que admitisca que si que tinc ganes de tornar a l'istitu i al conservatori, el tornar al dia a dia amb els companys, i el veure i disfrutar un nou curs amb tot el que porta, des dels examnes fins les festes dels caps de setmana, fins la música. Mentre escric aquestes paraules estic escoltant a Feliu Ventura, ell m'ha inspirat a tornar a escriure, ja que en aquestes últimes setmanes no he escrit res, poden dir que estava de vacances. La cançó que m'ha inspirat avui ha sigut "El pes d'un somriure", ella m'ha fet refleccionar un poc aquesta vesprada. Amb aquesta reflecció he tret com a conclució que tots debem d'apreciar tot el que tenim al voltant, i que hem d'aprofitar cada moment del present per a no arrepentir-se del passat i conseguir un futur agradable.

Amb açò d'apreciar el que tenim també he arribat als terrenys dels estudis. No s'ho tenim que agafar com a una obligació, sinó com un privilegi. Amb els estudis es formem per a fer en un futur el que ens agradaria fer. A mi per exemple els estudis m'han portat a la música, ja que visc per la música i vull viure de la música. Això que he dit del present el passat i el futur m'ha fet pensar amb una dita que conec en castellà, que és la següent: "El ayer es historia, el mañana un misterio, pero el hoy es un obsequio"; el que deia jo, que hem de viure el present, cada moment es té que aprofitar, tot moment perdut es ja passat. Per això amb setembre torna a començar l'habit del treball i amb això comença el present per preparar el futur i viure del passat.

Animant l'estiu...

Avui dimecres 13, he vingut de preparar les coses amb els dimonis per al correfocs de Xixona de demà, i en un preincipi anavem a posarse jo i dos més les xanques per a practicar un poc per estar a punt per demà. Però l'oratge estava com estava hi me quedat un ratet davant de l'ordinador mirant quatre cosetes esperant a eixir un ratet, i en això que he entrat a youtube. El normal de estar navegant, que veus una cosa i mitjançant enllaços acabes en un lloc que no buscaves, doncs això m'ha passat a mi avui, que buscava el cartell del Festiu, l'he trobat, però he acabat en youtube mirant videos de Pixar.

Ha sigut un ratet per matar el temps, i he vist aquesta animació que em sonava perquè està al principi o al final d'alguna película de dibuixos animats que tinc jo per casa. M'ha fet gràcia tornar-la a veure i he decidit posar-la. Es una acciò que es pot fer en els amics en una vesprada d'estiu; jugar a escacs, cartes (poker, 7 i mig, merda...), dames,etc. Així que ací us deixe el vídeo que m'ha fet recordar aquella infancia en la que no es perdiem cap peli de Disney, i que encara conserve en casa:

Crònica del CIMVO amb Øystein Baadsvik

Aquest curset començava oficialment el 23 de Juliol, però, com ja vaig dir, els tubes vam anar el dimarts 22 perquè el professor de tuba se'n tenia que anar un dia abans de que s'acabara el curs, perquè tenia un important consert en Noruega on no podia fallar. Així que les classes dels tubistes van començar el 22 i es van acabar el 26, però el curset s'acabava el 27, dia en que van fer un concert per la vesprada els Mnozil Brass.

Aquest curset em va encantar, no sols per els grandíssims professors que hi van anar i pel gran ambient que hi havia, sinó que també per la boníssima organització que hi havia al voltant d'aquest curs. El nivell dels professors era considerable, com també ho era en el curset d'Alzira. En el que te que veure en la meua especialitat els porfessors que he tingut aquest estiu són de lo milloret que hi ha en el món de la música, i especialment en la tuba, del món!

Tots els matins començavem amb un calentament de la mà de Øystein Baadsvik (el professor de tuba). Primer feiem uns petits estiraments amb el cos, i poc a poc feiem exercicis de respiració amb diferents fases, després agafavem la "boquilla" i feiem exercici amb ella, i finalment agafavem la tuba i tots junts feiem exercicis de calentaments d'uns llibres que ens va proporcionar ell.

Practicament tots els dies (menys un) vam tindre tots classes individuals amb Øystein. Amb ell (igual que amb Alan) tot era amb l'anglés i així vaig aprofitar també per utilitzar un poquet aquest idioma, que defendres un poc tampoc és molt difícil. La gran mentalitat que te Baadsvik sobre la música em va fascinar, i sinó fora poc, la forma en que la transmitia era exelent. Després de dir que el curs va ser de matricula d'honor, pels professors, pels concerts, per l'organització, per l'ambient, etc. sols em queda dir que jo vaig tindre un gran privilegi en aquest curset, que va ser el de tocar en un quintet format per professors (de lo milloret que hi ha actualment) en que acompanyavem al gran Øystein Baadsvik que feia de solista. Si el curs de per si ja era exelent, amb el poder tocar en els porfessors, va ser fascinant!

I ací us deixe una vegada més, un vídeo del gran Øystein Baadsvik, amb la seua obra Fnugg, que la va tocar al final del concert dels professors, i l'obra de Czardas que també la va tocar (i jo acompanyant amb el quintet):

Fnugg Blue, l'original

Czardas

Crònica del curs a Alzira amb els Spanish Brass

Al De l'1 al 5 Juliol vaig estar a Alzira de curset am el grup de metalls, Spanish Brass. En aquesta ocació el curs va tindre com a professor de tuba convidat al americà Alan Baer. Aquest tuba està actualment com a tuba principal en la Filarmonica de Nova York, des del 21 de Juny del 2004. A part d'aquest tuba ja nomenat també teniem com a professor a Sergio Finca, el tuba del quintet de metalls Spanish Brass Luur Metalls (SBLM).

En aquest curset erem uns 12 tubistes disposats a enriquir-nos de tot el que ens digueren aquets dos professors. En general, la tècnica dels matins la feia Alan Baer, però tots dos ens donaven classes individuals. Durant la setmana també vam aprofitar per a fer preguntes, ja siga sobre obres, sobre la forma de tocar, o sobre l'instrument (ja que ell va treballar per a Miraphone i sap reparar instruments), i tots els dubtes ens els solucionava.

El que més em va destacar és el gran so que li treia a la tuba l'Alan i que tocava de forma que el tocar tant bé forma molt fàcil, com menjar-se un pastís. Un de tants concerts que s'hi van fer al festival de SBALZ08 (Spanish Brass Alzira 2008) va ser el concert de la banda d'Alzira, en el qual hi van tocar professors de solistes amb la banda acompanyant. Doncs en aquest concert el tuba Alan Baer va arribar a emocionar al public present amb el so tan brillant que li traía a la tuba.

Em va agradar molt aquest curset en especial per les classes que es donaven, per la gran musicalitat que porta dins Alan i que la sap transmetre molt bé a les seues classes, per la grandessa del tuba del quintet de metalls dels SBLM, i per tots els concerts que hi van fer. Ara us deixe un vídeo de Alan Baer en acció, i més avant parlaré d'aquest gran tubista.